Visió general del procés de persecució

Període: Tot el període de persecució, darreries XVII-actualitat
Àrea geogràfica: Països Catalans
Perseguidor: Estat espanyol i francès
Persona agredida: Catalanoparlants
Imposició: Substitució lingüística pel francès o castellà depenent del territori
Circumstàncies: General
Josep Benet i Morell (1920-2008), historiador i polític
Portada del llibre de Francesc Ferrer 1985 'La persec...'
L'any 1659 la Catalunya del Nord passa a mans de la Monarquia francesa, i serà la primera part del territori catalanoparlant que es veurà afectat per normes de prohibició, concretament el 1700 Lluís XIV signa un famós Edicte de prohibició de la llengua. Amb la conquesta per part de les tropes de Felip V de l'Estat de la Corona d'Aragó, després de la Guerra de Successió (1700-1715) es produeix l'esbucament polític d'aquest Estat. És significatiu que el rei guanyador a través dels diferents Decrets de nova planta disposa que es dissolguin les institucions i que els castellans deixin de ser estrangers al territori de la desapareguda Corona d'Aragó.

Des d'aquest moment la Monarquia Espanyola i l'Estat de Castella, cada vegada més lligats i equivalents, han actuat per assolir els objectius que ja s'havien plantejar dins el segle XVII, quan es volia uniformar lingüísticament tots els territoris hispànics de domini del rei.

Inicialment hi ha una primera època d'aterratge d'institucions i funcionaris castellans. És un primer moment que tenen per objectiu que les elits del país coneguin la llengua castellana. De l'ús de la llengua castellana en una societat monolingüe catalanoparlant se'n queixen les autoritats borbòniques de les principals ciutats de la difunta Corona d'Aragó l'any 1760. El rei no els fa gens de cas i el 1768 es prohibeix l'ús de la llengua catalana a l'escola i a les sentències.

Durant el segle XIX es produeix la contínua desaparició del català com a llengua de l'escriptura, com es pot anar veient en el canvi de llengua de les institucions municipals, dels notaris.. i finalment de la documentació privada.

Es va construint l'Estat espanyol modern fent de la llengua castellana un dels puntals fonamentals. S'acaba d'imposar el castellà a l'Administració municipal, s'estableix l'ensenyança obligatòria en la qual no es preveu que s'ensenyi cap altra llengua que la castellana, es crea el cos dels inspectors d'ensenyament perquè siguin els encarregats de vetlar que dins les escoles s'actuï així com l'Estat estableix. S'imposa el castellà al teatre, al registre civil, als notaris, als correus i telègrafs, quan surt el telèfon s'obliga a parlar-hi en castellà...

Durant el segle XIX el moviment de la Renaixença torna posar en valor l'ús del català, de tot d'una sols com a llengua literària. El màxim nivell d'exigència català per recuperar la llengua té lloc el primer terç de segle XX, precisament quan l'Estat comença a tenir algunes eines per generalitzar el coneixement del castellà.

El català torna ser oficial a l'escola i a les institucions amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) (per tant només al Principat), i durant la Segona República espanyola 1931-1936 (també només al Principat).

Les dues dictadures espanyoles del segle XX (la primera com a assaig i la segona com a realització) intenten un genocidi cultural de gran abast. Vegeu a partir dels casos que es relaten com la llengua els és una nosa, i com actuen perquè deixi de ser-ho. Es prohibeix tot. No pot ser present a la vida pública ni en forma de conversa privada, evidentment ni llibres, ni ràdios, ni premsa...

A partir de 1976 amb l'arribada de la segona restauració borbònica els catalanoparlants han pogut treure el cap i han aconseguit alguns èxits perquè la llengua catalana torni tenir el paper que li correspon com a llengua pròpia del territori. Amb tot durant tot aquest període hi ha hagut la bel·ligerància de l'Estat espanyol per no perdre el terreny guanyat amb tot el procés d'imposició.
L'Espagne 1701
Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006), historiador, polític i escriptor
La persecució política de la llengua catalana, mentre aquesta va estar lligada íntrinsecament a un estat (Corona d'Aragó) va ésser un fet irrellevant, sense possibilitats d'èxit. És cert que al segle XVII hi ha tensions entre la Monarquia espanyola i les institucions del país, o entre persones que exerceixen càrrecs que són més fidels a la Monarquia i als interessos lingüístics d'aquesta que al país, que no haurien passat d'una anècdota si no hi hagués hagut la desfeta posterior d'aquest Estat: primer amb la segregació de part del Principat de Catalunya (1659), que va anar a parar a la Monarquia francesa i després i decisivament per la pèrdua de les llibertats dels catalans, 1700-1715, reconegudes a les Constitucions catalanes, i a l'altra legislació fonamental de cada regne que va fer part de la Corona.

Un tema que segur que va interferir en la sort mateixa de la Corona d'Aragó fou la binacionalitat de la població de l'Estat, aragonesos i catalans de què parlava en Ramon Muntaner. La nostra solidaritat es va fondre el dia que no vàrem ser capaços de defensar les llibertats mútues, i d'aquells aragonesos la història desgraciadament ja en parla en passat.