L'Estat espanyol, durant el segle XIX, va construint l'edifici de l'educació universal de tots els súbdits. El 1849 amb el Reial Decret de 30 de març crea la figura d'inspector d'educació perquè en paraules seves “Si en todos los ramos del servicio publico es conveniente esta clase de funcionarios, en la instrucción primaria es indispensable. Sin ellos la administracion nada ve. nada sabe, nada puede remediar.”

De llavors ençà els ha utilitzat, malgrat els esforços dels mateixos inspectors per ser un càrrec més tècnic, per aconseguir els seus fins polítics que no són altres que escampar la llengua castellana a tots els territoris.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera hi ha inspectors que no responen a la crida de les autoritats perquè vetlin per l'espanyolització dels infants així com les autoritats volien i decideixen modificar les normes que no permetien els desplaçaments amb el Reial Decret de 16 d'abril de 1926 (Gaceta núm. 107, 17/04/1926) "y utilizando en provincia distinta cuando así lo aconsejen las necesidades del servicio, la acción de los inspectores,...,han de hallarse plenamente asistidos de la confianza de quien los nombra"

Amb la Reial Ordre de 19 d'abril de 1928 (Gaceta de dia 20) traslladen els inspectors Manuel Ibars Borràs, Manuel Rueda González, Andreu Roco Jarones, Emili Soler Forns, Josep Maria Xandri Pich, Salvador Grau Martí, Josepa Herrera Serra de Catalunya a fora i Elionor Serrano de Pablo de la província d'Osca a la de Saragossa, els substitueixen inspectors del País Valencià, de les Balears i molts de terres castellanes.

Per controlar els alumnes els mestres, els mestres alhora els controlen els inspectors, i a aquests, durant la Dictadura de Primo de Rivera, els delegats governatius. Molts de controls per assolir els objectius lingüístics de la Dictadura.