Autor: Josep Pella i Forgas
Article relacionat: Sobre la realitat de l'idioma als tribunals a partir d'un article de Josep Pella i Forgas a la Veu de Catalunya
Període: Imposició del castellà i deixondiment dels catalans 1875-1923
Àrea geogràfica: Principat de Catalunya
Circumstàncies: Conversa FUNCIONARI-ciutada
Orígen: La Veu de Catalunya
Data: 22-03-1900
Cas relacionat: [No Definit]

Transcripció:
"[L’]idioma catalá als tribunals Jus suum cuique tribuere I [A] la Sala de Justicia, sentats els jut- [ges] y tot á punt entra’l processat. Es un [past]or del Pirineu, es un home al plé de [la v]ida, que camina grontxantse enda- [...] com tots ells, y mira ab ulls molt [ober]ts lo que’l rodeja; com que ha arribat [la n]it anterior a Barcelona, y no hi ha- [via] estat may á la ciutat, va de sorpre- [sa e]n sorpresa. Travessa la Sala y se [sent]a maquinalment en un banch que li [...]can... Llavors se dona compte de la [seva] situació. Mira lo que’l rodeja, passa revista á [tota] la Sala, la gent curiosa, els magis- [trat]s vestits de negre y de una manera [estr]anya; un Sant Cristo que li recorda [els] moments solempnes de la vida com [la m]ort dels seus pares; aquells brassos [cre]vats en creu que sembla volan cap á [el ce]l; el Sant Cristo dels días de dol y [...]eria... Tot d’una se sent una veu Que’l desperta de les sevas tristas im- presións y’l torna á la realitat: -Procesado levántese! -Aixequeuvos! Traduheix l’advocat defensor. (La cara d’aquest es l’única cara per ell coneguda). El pastor s’aixeca y’l president del Tribunal li pregunta ab una parla que no entén. Es la llengua que enrahonan els guardas civils que l’agafaren y els carrabiners de la frontera, es la llengua castellana que ensenyan á las escolas, allá ahont no l’han fet anar ni ha pogut anarhi. Llegeixen després en castellà fullas y més fullas; ell sent de tant en tant el seu nom, coneix que’s parla d’ell, que’s tracta de la seva llibertat, tal volta de la seva vida, y res! No entén rés! quin suplici! Llavors tal volta se reconeix més pobre é infelís que quant petit captava de porta en porta... Cristo crucificat mentres tant presideix aques- ta escena. Per un moment un senyor que escri- vía en una taula d’allí aprop (el relator) li fa per ordre del president unas pre- guntas en català y ell contesta; per un moment el Fiscal, cansat de que sas preguntas sian traduhidas, se li diri- geix preguntantli en català, ab pronun- ciació valenciana. ¿Per qué s’atura? Perque tots no han de preguntarli d’a- quella manera? Es que’ls jutges no sa- ben el català?... Ab aixó li diuhen que s’assenti, y no ha entés res. Els jutges tampoch! ¿Qué passa llavors pel seu cervell? Quina idea de la Justicia deu formarse? Qué lluny, molt lluny, resultan els som- nis dels que á la funció judicial han do- nat el caràcter d’un acte de protecció, fins de paternitat! Com diran els juris- consults cristians que la autoritat de judicar es una participació de la Justi- cia de Deu? En aquestos moments aixó sembla una blasfemia. ¿Y’l dret de defensa dret innat, dret Individual superior á tots els drets? Pero ja desfilan un á un els testimo- nis. S’observa que molts s’esveran tant al entrar y veure’l Tribunal, que s’age- nollan; altres se senyan com al arribar en lloch sagrat; n’hi ha que per la ma- teixa turbació d’esperit, y aixó ho he observat moltas vegadas, prenen un ayre de f[ra]nquesa é inconveniencia, ja en el mou[re]s, ja en el seure, ja en el parlar, qu[an] son cridats al ordre; casi cap sap la [l]lengua castellana y si algún s’arrisca [a] parlarhi, s’enreda, diu més de lo que [v]oldría, ó fa riure per alguna castellana[d]a estrafalaria que li escapa. Aixís ab [un] ayre sombriu y mitg có- mich, co.[m q]ui diu entre plors y riallas, el judici [...]l continúa. Quan p[re]n la paraula’l fiscal pera for- mular l’a[cu]sació, la cara del pastor se trasmuda Perque altra vegada’l tor- ment de n[o] entendre aquest discurs d’a- cusació e[n q]ue sovint se repeteix el seu nom? ¿Pe[r q]ue? Pero acaba’l fiscal y comensa l[a] defensa del advocat. També l’advocat [q]ue particularment abans del judici li p[ar]lava en català, pronuncia un discurs e[n l]lengua que no entén, ¿cóm agrahirli [lo] que diu! ¿aquellas impre- cacions, aquells apostrofes, aquella exaltació oratoria? Paraulas, paraulas, paraulas armoniosas pel processat, que no ha entés res de la seva defensa. Ja ha acabat y el president diu: -Procesado, levántese. ¿Tiene el pro- cesado algo que manifestar al Tribu- nal? (1) A n’ell, al infelís que no ha entés res, la lley l’excita á que’s defensi. ¿Com? ¿Peró com? ¡Quin sarcasme!... S’acaba’l judici pera dictar sentencia. II Aquestas ó consemblants escenas pa- ssan unas tres mil vegadas l’any, entre las 15 ó 16 Audiencias criminals de te- (1) Aixís se compleix lo que ordena la lley d’enjuiciament criminal, art. 789. rritoris d’Espanya en que no’s parla castellà (2). El mal, donchs, es tant fondo com gran. No hi ha en aquestos tres mil ca- sos de cada any comunicació completa entre’ls magistrats y el poble. Se vio- lenta al poble y se violenta’l vot dels jutges. Unas vegadas las equivocacions son fins materials, com la d’aquell jutge de Lleyda que citava en Maluquer, que recullí la declaració d’un ferit, que tot morintse deya: han sigut uns ab mantes, y el jutge castellà entengué unos aman- tes, y processá á uns nuvis que’s troba- (2) Sense comptarhi Pamplona, en que al- gunas vegadas se tracta de processats i tes- timonis que sols parlan euskar, les 6 Audien- cias de territoris catalans, valencians, ma- llorquins, gallegos y euskars despatxaren l’any passat, segons la Memoria del senyor Viada, fiscal del Suprem, 8,639 judicis orals per delictes públichc van aprop del lloch del crim, quan se tractava d’uns que duyan mantas; ó com, entre altres casos que podria citar, la d’un ordinari de Monistrol á Montse- rrat, que al cedir siti en la banqueta de la diligencia á una parella de civils que s’empenyava en anarhi estreta y ma- lament, digué: Bueno, si volen anarhi ma- lament, de la seva pell se farán tiretas; paraulas que en un sumari se conside- ravan con gravíssima amenassa de mort. Peró aquestas equivocacions accidentals no tenen l’importancia, la contradicció vivent, que clama justicia tots els dias, dels següents fets psicológichs cons- tants: Primer: impossibilitat absoluta de la defensa. Segon: si processats y testimo- nis volen parlar en castellá y no’l conei- xen prou, falten sempre á la veritat. Tercer: no haventhi comunicació direc- ta d’un mateix idioma, entre jutges y testimonis no’s pot descobrir la veritat; y fer justicia no es més que descobrir la veritat. ¿Son aixó tal vegada exageracions? Fixemnos pera demostrarho, en lo que passa ab la funció del llenguatge. Apreném á parlar en nostra infancia per una especie de contracop mecánich: l’infant repeteix un só ó unas sílabas fins que queden en son cervel com una re- presentació oral motriu, una imatge au- ditiva com diuhen altres, imatge d’un só que al recordarla l’infant sent l’im- puls de repetirlo. Y quan després de grans esforsos s’han enmagatzemat mi- lers de sons y de mots y al recordarlos ó recordar l’objecte que significan, se sent l’intent tot seguit de pronunciarlos, es quan se sap un llenguatge (3). Donchs bé, com las imatges auditivas primeras, las del idioma de la infancia, son las més vigorosas é intensas, surten sempre quan l’home parla sense trabas y se deixa portar per sos sentiments expontánis y veritables. Vingan exemples. Anavan de viatge uns rossellonesos (contava don Lluís Cut- xet) y parlavan de política en francés, peró varen arribar á enfadarse y de prompte cridan y s’apostrofan en cata- lá. Els diputats grechs parlan el grech literari en las sessions, menos quan la discussió es acalorada; llavors usan del grech vulgar. Alguns colons de Nort- Amèrica, alemanys y suechs, al morir se posan á resar en sa llengua materna després de molts anys de no parlarla. ¿Hi ha necessitat de més exemples pera justificar que’l llenguatge nadiu es el de l’ingenuitat? Donchs sense espressarse en l’idioma nahiu las declaracions per- den l’ingenuitat. Més important es encara’l cas del tes- timoni que declara en castellá sens co- neixe ben be aquesta llengua. Succeheix que quan l’imatge de la paraula se’ns acut á moure la llengua, si es d’un idio- ma sobreposat, ve sempre ab violencia, perque’s fa una doble operació, á saber: al recort d’un objecte ve l’imatge de la paraula materna que’ns mou á parlar, peró després hem de fer forsa de regre- ssió pera espresarho en altre idioma, ó sia lo que ja’s diu que’l nostre castellá’l traduhim del catalá interior que parlém; y resulta que quan se parla vivament y d’escenas que impresionavan fort, com son sempre las escenas dels crims, molts descarrilan en mitg dels grans esforsos que sa inteligencia no cultivada’s veu precisada á fer; peró s’observa que sem- pre diuhen més y ab més duresa de lo que voldrían dir, perque com que’s veu- hen impossibilitats de frenar y ajustar la marxa del pensament ab la del idio- ma, el cavall se’ls hi desboca. Podríam allargar més aquest estudi psicológich citant fets práctichs ¿pero qué? No resulta evident la violencia dels processats y dels testimonis? Podríam tractar de lo que passa en l’ánima del magistrat justicier, forsat á donar son vot en judici oral que gayre bé no ha en- tés; com algún d’ells ens ha confessat sos neguits trobantse al Nort d’Espanya en un judici oral en que tothom parlava euskar y las traduccions las feya un agutzil ó uxier de la sala; aixís com sa- bém d’alguns jurats que no comprengue- ren les acusacions y defensas y las pre- guntas del veredicte en castellá; com sa- bém d’altres que tingueren á la punta de la llengua fer preguntas á uns testi- monis y á uns périts, usant del dret que senyala la lley de jurats (article 63) y no s’arriscaren pas, de por de dir algu- na castellanada que’ls deixés avergo- nyits; peró acabém... Comprench tot quan se digui de las excelencias del procediment oral: a Es- panya deurán ser aquestas escelencias no més que pels pobles de llengua caste- llana ¿per que si’l judici se celebra á Madrid, Santander, Burgos ó Sevilla, si tots parlan bé castellá son idioma nadiu, si la comunicació es complerta entre’l poble y la curia, pot haverhi las violen- cias indicadas? Es clar que no. Donchs resulta un privilegi monstruós á favor dels pobles de llengua castellana. La justicia aixís, no es igual pera tots, la igualtat davant la lley no es veritat per alguns milions d’espanyols, essent sobre tot els espanyols més humils, el poble petit, els més perjudicats. ¡Senyors demócratas, senyors lliberals que á n’aixó no hi doneu cap valor! ¿Qué’n feu de la llibertat y de la igualtat? ¡Senyors polítichs, senyor Romero Ro- bledo, ex ministre de Gracia y Justicia, jo vos dich que no hi ha necessitat de tocar la unitat nacional pera corretgir aquesta escandalosa lessió de la perso- nalitat humana de tants espanyols ¿Cóm? Derogant l’absurda lley d’incompatibi- litats judicials y’ls jutges vajan á exercir en sa provincia y s’admeti l’us, l’igual- tat en els judicis orals de totas las llen- guas espanyolas. J.PELLA Y FORGAS. (3) Segons las obras de Ajam, Striker, Ba- llet, Ribot, Charcos y altres sobre la paraula.