Representació o Memorial de Greuges de 1760

Autor: Diputats de les ciutats de Saragossa, València, Barcelona i Palma
Article relacionat: Representació o Memorial de Greuges de 1760
Període: Enderrocament de l'Estat de la Corona d'Aragó 1659-1760
Àrea geogràfica: Països Catalans (sense Catalunya Nord)
Circumstàncies: General
Orígen: Institut Municipal d'Història de Barcelona
Data: 00-00-1760
Cas relacionat: Pèrdua de les institucions amb el Decret de nova planta i imposició del castellà
Descàrrega fitxer: Document ()
Transcripció:
"Memorial de greuges de 1760 1a edició de l’original manuscrit pertanyent a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, transcrit per Pilar Frago i traduït al català per Jaume Vilardell i Codina. Senyors, Els diputats de les ciutats de Saragossa, València, Barcelona i Palma, prostrats als reials peus de Vostra Majestat, complírem ja la nostra primer(a) obligació prestant el jurament de fidelitat que us devem i que (amb) una joia indicible per part nostra reconeguéreu en tots els naturals dels quatre regnes de la vostra corona d’Aragó. Perquè, abans i tot donar aquest just testimoni públic de la nostra submisa obediència tot just Vós, Majestat, posàreu els peus a Espanya, veient la joia i alegria amb què us reberen i aclamaren els catalans i aragonesos, i semblantment els valencians i malllorquins, explicàreu que estàveu molt satisfet de llur amor, zel i fidelitat / (f. 1v.) en els primers Reials Decrets amb què començàreu a exercitar ensems la vostra autoritat sobirana i la vostra heroica clemència. Cal, Senyor, ja que en tenim l’ocasió, que us donem ben humilment les gràcies per la pietat amb què us dignàreu perdonar els tributs que deguessin a la Hisenda Reial els pobles de la corona d’Aragó. Però, si hem de dir el que sentim, segons que és just parlant amb Vostra Majestat, més benvolença mereixeren en la nostra estimació les honroses paraules amb què explicàreu la vostra satisfacció reial, aquelles que, impreses als nostres cors, plens de goig i confiança, ens encoratgen a prostar-nos (per) segona vegada als peus de Vostra Majestat per donar més proves de la nostra fidelitat, exercint l’obligació que tenim de procu/ (f.2r.)rar tot el bé possible dels vostres lleials vassalls i paisans nostres. Ofendríem Vostra Majestat si sospitéssim que us heu de disgustar perquè manifestem l’amor que tenim a la nostra pàtria i la felicitat que li desitgem, ja que, com us podeu ofendre perquè estimem les mateixes coses que Vós, Majestat, estimeu amb tota tendresa i perquè desitgem la felicitat que Vós desitgeu amb la més gran ànsia. Bé es pot dir que són la pàtria de Vostra Majestat totes les ciutats, viles i llogarrets d’Espanya i als qui en són naturals més que com a paisans mireu com a fills. ¡Quina joia que tindríem si aconseguíssiu que tots els vostres vassalls fossin feliços!. És amb aquesta finalitat que esmerceu les vostres atencions, els vostres immensos treballs, perquè no n’hi hagi cap d’infeliç. I com que Vós, Majestat, acudiu ben aviat a socórrer els miserables, aquests deixen de ser-ho de seguida que Vós sabeu que ho són / (f. 2v) i voleu saber-ho per posar-hi remei. Obeint, doncs, Vostra Majestat, exposarem en aquesta humil representació el que jutgem que pot fer que en el feliç regnat de Vostra Majestat siguin feliços els regnes de la corona d’Aragó. A començament d’aquest segle el senyor Felip V, que al cel sigui, cregué convenient derogar les lleis amb què fins llavors s’havien governat els reialmes de la corona d’Aragó, i manà que en endavant es governessin amb les de Castella, sens dubte amb la recta finalitat i amb la intel.ligència que aquesta igualtat i uniformitat entre les parts havia de redundar en gran benefici del cos de la monarquia. Es descobreix a primera vista en aquesta providència l’equitat i el zel del bé públic, però són imponderables els mals que en la seva execució han sofert aquells reialmes contra la pietosa intenció / (f.3r.) del gloriós pare de Vostra Majestat. Era molt ardu l’assumpte i molt imminent el perill de causar gravíssims perjudicis, perquè si qualsevol novetat en el govern, ni que sigui la més útil, es considera arriscada i sempres trastorna, ¿com no havia de trastornar una mudança completa de l’antic govern d’aquells reialmes?. Per executar-la amb encert es necessitava molt de temps i una intel.ligència pràctica superior. Per més savis, íntegres i zelosos que fossin, com en veritat ho foren, els ministres a qui la Majestat del senyor Felip V encarregà aquell coneixement experimental que es requeria, per jutjar quines novetats eren útils i quines havien de ser danyoses per al públic i per a l’autoritat reial. / (f.3v.) És molt regular, Senyor, que els homes pensem que totes les coses de la nostra terra són les millors. I així, s’observà que aquells ministres abolint de cop totes les lleis civils i econòmiques dels reialmes de la corona d’Aragó introduïren totes les de Castella, en jutjar que això convenia al reial servei i al bé públic. Però després es conegué que l’abolició general d’aquelles lleis perjudicava la regalia, atès que donava més extensió de la que permetien els furs de la corona d’Aragó a la immunitat i jurisdicció eclesiàstica i, en conseqüència, declaràreu que no s’havien d’entendre derogats en aquesta part. També declaràreu que no teníeu la voluntat de privar els particulars de les gràcies i els privilegis que pels seus serveis els concediren els progenitors / (f.4r.) de Vostra Majestat. I volguéreu així mateix que en matèria civil es guardessin les lleis municipals dels reialmes d’Aragó, Catalunya i Mallorca, i no s’arriba a entendre la raó per què aquesta providència no s’ha d’estendre al regne de València, que també tenia les seves pròpies lleis municipals. Es veu clarament, Senyor, que l’ànim del gloriós pare de Vostra Majestat no fou altre que d’atendre al seu reial servei i al bé dels seus vassalls, per la qual cosa concedí graciosament tot el que no s’oposava a aquestes finalitats. Mes, o perquè no li ho permeteren les contínues guerres del seu regnat, o perquè els nostres pares plens de respecte no s’atreviren a reclamar, no teniu en compte, Vós, Majestat, moltes novetats que sense cap validesa per al servei reial són molt nocives al / (f.4v.) bé públic. Abans governaven les ciutats de la corona d’Aragó cinc o sis jurats o consellers que cada any s’elegien a la sort entre els ciutadans de diferents classes qu, en ser considerats capaços, entraven a les bosses o sacs per al sorteig. Ara governen a les ciutats capitals vint-i-quatre i a les altres més de sis regidors, i perpetus, que Vós, Majestat, elegiu a consulta de la Cambra. I encara que no ens entretinguem a considerar si aquell govern antic, el mateix que veiem a totes o quasi totes les ciutats d’Europa, és més profitós que no pas el nou al bé comú i al servei reial, no ens podem estar de confessar que els regidors són menys atesos i venerats del poble que no ho eren els jurats / (f.5r.) i, per consegüent, són menys útils al mateix poble. Són moltes, Senyor, les causes del poc respecte que ara mereixen els magistrats de les ciutats. Els corregidors tenen més facultats de les que tenien abans els justícies, que es podien anomenar companys dels jurats, i els intendents en tenen tantes de privatives que és molt petita, o inexistent, l’autoritat dels regidors. Les audiències s’ingereixen amb qualsevol motiu en el govern eco(nò)mic de les ciutats i en muden les regles antigues i en prescriuen de noves que diuen que són conformes a les lleis de Castella amb el pretext de l’alleujament o benefici del públic, desposseeixen els regidors de les preeminències i distintius, que són més honrosos que no pas útils, i els demanen que ensenyin privilegis, sense acontentar-se amb el costum /(f.5v.) i la possessió immemorial. D’aquests i d’altres procediments que desautoritzen les ciutats prové el perniciós concepte vulgar que els regidors no tenen les circumstàncies apreciables que tingueren els jurats. No ens entestem, Senyor, a defensar l’honor de llurs càrrecs i menys el dels senyors reis que els elegiren, perquè cal que si no són el que han de ser recaigui en part la culpa sobre Vostra Majestat o sobre la Reial Cambra que els proposà. Nogensmenys, no podem negar que són pocs els homes d’honor i conveniències que pretenguin regidories; són molts els qui hi renuncien i es pot témer que cap vulgui servir-les. Sembla que si la Cambra prengués informes de les mateixes ciutats, semblantment a com es demana per l’honor (f.6r.) dels regidors prop dels seus companys, podria contribuir a l’encert de les eleccions. També són molt feixugues, i aparten molts homes d’honor del govern de les ciutats, les residències de la manera que es prenen. Efectivament, veiem en aquesta cort una tropa de joves que amb el títol d’advocats pretenen vares i mentre es madura llur pretensió sol.liciten alguna residència. Quan ho aconsegueixen hi van acompanyats de receptor i algutzirs, no pas per remeiar els abusos, sinó amb el desig de trobar-ne per treure’n més profit i s’ajusten amb els inculpats llevat que siguin molt pobres. Així, gairebé sempre declaren bons ministres els corregidors i regidors, dignes que Vostra Majestat els atengui, queden sense càstig els delictes, es confo(n)en els bons amb els dolents, i per bons que siguin / (f.6v.) els corregidors sofreixen cada tres anys la desatenció i el perjudici d’estar trenta dies sense jurisdicció i sense salari. I així aquests, com els regidors que compliren amb llur obligació tenint un sou molt curt o sense tenir-ne, surten condemnats a pagar dels seus diners les costes de les residències. És molt just, Senyor, que s’esbrini el capteniment dels qui governen els pobles, però, de la mateixa manera que en els segles passats, podeu ara, per mitjà de les visites o indagacions, quan la necessitat ho demani, castigar els inculpats i remeiar els excessos. Però sigui quina sigui la causa que els magistrats de les ciutats i viles de la corona d’Aragó estiguin menys legitimats que en segles passats, la cosa certa és, Senyor, que del bon govern immediat dels / (f.7r.) pobles depèn principalment llur felicitat i la de tota la monarquia. Encara que tinguem la sort que Vós, Majestat, sigueu rei i pare dels vostres vassalls, i encara que els vostres primers ministres siguin molt zelosos, si no ho són els corregidors i regidors dels pobles, les providències més benignes esdevenen inútils. Tanmateix, si aquests són bons com han de ser-ho, les ordres més rigoroses s’executen amb tanta suavitat i prudència que es fan poc sensibles. Abans les ciutats d’aquells regnes tingueren moltes facultats pel que fa al govern econòmic, les quals de cap manera es poden considerar estranyes a la subordinació deguda a la suprema autoritat reial de què dimanen i depenen, i els jurats o regidors les exerciten per gràcia i en nom de Vostra Majestat i com a ministres vostres. D’aquesta / (f.7v.) manera, estant autoritzades per Vostra Majestat les ciutats per establir gremis, aprovar ordenances i altres coses concercents al govern econòmic, s’estalviarien les immenses despeses i incomoditats que els naturals d’aquells regnes pateixen, havent d’acudir per a afers d’aquesta natura als suprems tribunals de la cort, que els resolen amb els informes emesos per les ciutats instruïts de llur utilitat. Cada reialme tenia els seus diputats, que el representaven en els tres braços: eclesiàstic, noble i reial, i tots contribuïren al benefici comú dels pobles amb tributs generals que s’imposaren amb aquesta finalitat. Aquests tributs es mantenen, malgrat que s’hagin extinguit les diputacions, amb un perjudici notable per a aquells reialmes. Car així com és / (f.8r.) molt convenient que en cada poble hi hagi un procurador general que atengui al bé comú i protegeixi els veïne desvalguts, també seria molt profitós que cada reialme tingués a la seva ciutat capital i, en aquesta cort, diputats, a fi de procurar pel bé públic i per emparar molts pobles miserables, que ni tenen diners per venir a la cort, ni veu per manifestar-vos llurs treballs. Només podran reprovar i resistir aquest establiment aquells ministres que aspiressin a ésser absoluts en les províncies, i per obrar amb un domini il.limitat i independent de la superioritat, volguessin que no hi hagués recursos a Vostra Majestat ni als vostres suprems tribunals. ¡Quantes vexacions, Senyor, i quantes calamitats s’haurien evitat en aquells reialmes si, destinant-se / (f.8v.) els tributs de la Generalitat o Diputació als designis per a què s’imposaren, hi hagués diputats que, prostrats als reials peus dels pietosos pare i germà de Vostra Majestat, haguessin fet les degudes humils representacions!. Ometem, Senyor, molts altres mals que estan sofrint aquells reialmes sense el consol de sofrir-los per servir Vostra Majestat. No els atribuïm a les lleis de Castella. Reconeixem que són molt justes i molt útils als reialmes de la vostra corona, però no podem pas dir que fossin injustes les lleis d’Aragó sense faltar a la veritat i al respecte degut als seus augustos reis, digníssims progenitors vostres, que les establiren i promulgaren. Potser alguns deuen pensar que tenint els espanyols un mateix rei convé que tinguem una mateixa llei, perquè sigui perfecta l’harmonia, / (f.9r.) correspondència i unió de les parts d’aquesta monarquia. Però per poc que llegeixin i per poc que reflexionin veuran clarament que, així com el cos humà és únic i perfecte perquè les seves parts, encara que distintes i dissemblants, obeeixen el cap o l’ànima que hi resideix, de la mateixa manera és únic i perfecte el cos de la monarquia perquè les seves parts o províncies, encara que tinguin diferents lleis municipals, obeeixen i estan sotmeses a Vostra Majestat. La vostra reial voluntat, Senyor, és una llei suprema universal que uneix a tothom i obliga a sacrificar hisendes i vides en defensa vostra i del bé comú. La diferència del govern i de les lleis municipals dels regnes d’Espanya no s’oposen per res a la sobirania de Vostra Majestat, ni a la unió entre els vostres vassalls, ni a la vertadera política; ans al contrari la ma / (f.9v.) teixa política, la prudència i la mateixa raó natural dicten que, essent diferents els climes de les províncies i el tarannà dels seus naturals n’han d’ésser diferents les lleis, perquè estigui ben ordenat el tot i sigui benaurat el cos d’aquesta monarquia. ¿Per ventura no són perfectes la(s) monarquia francesa, l’austríaca i altres, perquè les províncies que les componen tenen lleis diferents? Sense sortir d’Espanya, i sense sortir de la corona d’Aragó, trobem una prova convincent que és molt profitosa la prudent diversitat de les lleis municipals, car llurs quatre reialmes en tingueren de ben diferents. I encara que no és d’admirar que ho fossin a Catalunya i Aragó pel fet que en un principi havien tingut diferents sobirans, sí que és digne de consideració que un dels més / (f.10r.) grans herois que teniu entre els vostres ascendents, el rei En Jaume I d’Aragó, ni de Catalunya, sinó unes altres d’especials i les més aptes per fer-los feliços. Tots els reialmes de la corona d’Aragó tingueren lleis pròpies i distintes, i obedients a la llei suprema de la justa voluntat de llurs reis els donaren els més heroics exemples de fidelitat a llur servei i tanta glòria, dins i fora d’Espanya, que com a sentència es digué que la casa d’Aragó tenia la prerrogativa de produir reis excel.lents. En efecte, conquerides pel rei en Jaume amb gran rapidesa les províncies, que en la / (f.10v.) repartició d’aquesta península correspongueren a la corona d’Aragó, el seu fill, el rei en Pere, i els seus successors, sortiren a lluitar i a vèncer les nacions més bel.licoses d’Europa. ¡ I amb quina pròdiga generositat llurs fidels vassalls vessaren la sang a les terres i als mars de Sicília i Nàpols!. ¡Quines heroiques proeses feren per col.locar els reis d'’ragó en aquell tron que Vostra Majestat com a llur hereu tan dignament ocupàreu i heu deixat al vostre fill estimat, el senyor en Ferran!. Coneixeu millor que ningú, Majestat, com és de preciosa la corona de les Dues Sicílies i sabent com costà guanyar-la als aragonesos, catalans, valencians i mallorquins us trobeu molt satisfet de la fidelitat que experimentaren els vostres gloriosos progenitors. Tot això, ho desconeixen els qui jutgen que la corona / (f.11r.) d’Aragó era monstruosa a causa de la diversitat de lleis amb què es governaren els seus quatre regnes i que, unida amb la de Castella, s’han de governar amb les lleis d’aquesta. Ni tan sols recorden que el senyor en Ferran d’Aragó, pel feliç matrimoni del qual amb la senyora na Isabel, reina propietària de Castella, s’uniren ambdues corones, essent com era tan gran polític i tan zelós de l’autoritat reial, ni volgué, ni pensà d’alterar les lleis antigues amb què fins llavors s’havien governat i mantingut florents els reialmes de la seva corona d’Aragó. Sense tenir cap més motiu que haver sentit dir a la plebes que ha d’ésser un el rei i una la llei, sense donar cap altra raó que així es fa a la nostra terra, molts empleats en aquells regnes conculquen els costums i les ordenances més lloables i introdueixen cada dia pernicioses novetats. / (f.11v.) Però els mateixos que pretenen que en (a)quells reialmes s’observin amb rigor les lleis generals, i fins i tot les particulars dels pobles de Castella que ens són feixugues, no volen que es compleixin les que ens són favorables, i s’oposen a la justa intenció del gloriós pare de Vostra Majestat, que manà que es guardés una igualtat perfecta en la distribució de les càrregues i dels premis. En aquesta part, Senyor, rau la gran necessitat que implorem la vostra reial clemència, car és tan notòria la desigualtat, són tants i tan palesos els greuges, que tot i fer-ne avinents alguns a Vostra Majestat en direm menys dels que tothom sap que patim. Per conèixer la gran desigualtat que en la distribució dels càrrecs han sofert els naturals de la corona d’Aragó basta considerar que els seus quatre reialmens són la tercera part d’Espanya, tret de la cort, que és pàtria comuna / (f.12r.) de tots, i fixar-nos en els qui actualment estan ocupats en les tasques judicials, l’església i l’administració, ja que començant per aquesta última classe, mig d’armes i mig de lletres, quan Vós, Majestat, vinguéreu a regnar a Espanya i als nostres cors, no hi havia més que un intendent d’exèrcit i de província, un altre comissari ordenador, cap director de rendes, cap comptador, cap secretari de la Cambra ni dels Consells, i tot i ésser innombrables els empleats en les secretaries i altres oficines d’aquesta cort i de les províncies, havent-hi tants corregidors són poquíssims els naturals d’aquells reialmes, fins les regidories de les ciutats capitals s’han donat a molts que no hi naixeren. Ha faltat molt poc per excloure del tot els naturals de la corona d’Aragó de les primeres dignitats eclesiàstiques. Són prop / (f.12v.) de cent les mitres que proveïu als vostres dominis; les de la corona d’Aragó són dinou i, d’aquestes, només en tenen dues els aragonesos, tres els catalans, una altra un valencià i una altra un mallorquí i sembla que deuen haver estat molt pocs els proposats per a bisbats, tot i que són molts els capellans, canonges i generals de les sagrades religions naturals d’aquells regnes, subjectes molt benemèrits per llur virtut i saviesa. I com que veiem que els bisbes prefereixen llurs paisans per a les prebendes vacants a llurs meses, per aquesta banda es queden sense premi aquells eclesiàstics singularment aplicats a l’estudi, al culte diví, a la predicació i a l’administració dels sagraments. Esperàvem que serien atesos en les provisions que pertoquen a la corona en virtut del concordat amb la Seu Apostòlica, i sens dubte fou / (f.13r.) l’ànim del pietós germà vostre que es presentessin per a les dignitats eclesiàstiques els vassalls més dignes sense accepció de persones, però després es defraudaren les nostres justes esperances en veure que les millors no es donaven als naturals d’aquells regnes. A l’últim, sabem que són poquíssims els eclesiàstics de la corona d’Aragó, que per premiar llurs estudis o per estimular-los perquè els continuïn, els hagin donat cap pensió els bisbats. En la distribució dels càrrecs judicials salta a la vista la desigualtat o el greuge que han sofert els naturals d’aquella corona, ja que, sense comptar les d’Índies, a les cancelleries i audiències de Castella i al Consell de Navarra hi ha més de cent places, de les quals obtenen dues els aragonesos i una altra el valencià. En les audiències de la corona d’Aragó manifestà la Majestat del Senyor / (f.13v.) Felip V que era voluntat seva, per moltes justes raons, que almenys la meitat dels seus ministres fossin nacionals i, tot i estar compostes per cinquanta-cinc, només(s) vint són naturals d’aquells reialmes. Al Consell de la Suprema i General Inquisició, cap, i només dos als atres quinze tribunals d’Espanya. En els consells que Vós, Majestat, teniu a la cort són seixanta-nou els ministres togats i només al de Castella n’hi ha un de valencià, un d’aragonès en el d’ordres i dos alcaldes de cort els pares dels quals foren cameristes. I, així, es pot dir que en aquesta carrera els naturals d’aquells reialmes no han tingut premi altre que el de les poques places que s’han considerat nacionals i han tardat molt de temps a vacar en no haver ascendit als consells ni a les regències, llevat d’un, els qui les obtingueren. / (f.14r.) Aquesta verídica senzilla enumeració demostra, Senyor, la raó que tenim per plànyer-nos de la nostra desgràcia, que de cap manera no atribuïm, ni podem atribuir, al vostre gloriós pare, la intenció del qual hem dit, i repetim moltes vegades, fou la més recta, car derogant amb els altres furs o lleis d’Aragó la que excloïa dels càrrecs de cadascun d’ells els qui no en fossin naturals i manant que en endavant els castellans poguessin obtenir-los, habilità alhora els de la corona d’Aragó perquè els obtinguessin a Castella. Volgué Sa Majestat que en ambdues corones es donessin promíscuament els càrrecs sense distinció de nacions i atenent només als mèrits. Obrí les portes de tots aquests reialmes i efectivament els castellans les trobaren obertes i entraren franca / (f.14v.)ment a Aragó a prendre possessió de les places millors, però que als aragonesos, catalans i valencians han estat quasi tancades les de Castella. No pogué aquell gran rei, dignament ocupat en el govern universal d’aquesta monarquia, vetllar pel compliment de la seva voluntat, i descendir en els casos particulars de tantes provisions a examinar el mèrit dels qui no eren atesos. No en donem la culpa als consultors, que eren zelosos i molt temorencs. Potser dirien que no coneixien en aquell regne persones dignes de les gràcies reials. ¿Però, que no demanaren informes, segons que estableixen les lleis, als bisbes i regents?. ¿ O potser aquests informaren que no trobaven eclesiàstics ni seculars benemèrits?. ¿A tal extrem havia d’arribar la nostra desgràcia que / (f.15r.) es volgués justificar el perjudici de no donar premis als naturals d’aquells reialmes amb l’altre més sensible de negar-los l’honor de merèixer-los? És ben cert, Senyor, que havent estat desatesos tants anys els nostres paisans, podíem témer que afluixessin en l’estudi de les ciències, però no ha estat així gràcies al seu bon tarannà i a l’amor que tenen a les lletres. Sense l’estímul del premi han fet els mateixos admirables progressos que feren en els segles passats quan aconseguien que es remunerés llur aplicació. Les universitats d’aquells regnes s’han mantingut sense la decadència que hom diu que s’experimenta a les de Castalla, les sobrepugen sens dubte en el nombre d’estudiants i llurs catedràtics no són pas inferiors en la saviesa i en la cura de l’ensenyament de llurs deixebles. No vé / (f.15v.)nen, és veritat, com els de les universitats de Castella a pretendre a la cort, però, segons el nostre parer, els ministres, que són els ulls dels reis, girant la vista a tots els reialmes de la monarquia i percaçant a les esglésies, universitats i acadèmies, hi trobarien els qui són més benemèrits justament pel fet d’ésser més modestos i refinats. Així ho demostren les experiències recents dels savis i virtuosos prelats, paisans nostres, que sortiren del seu retir a il.lustrar amb llur doctrina i edificar amb llur exemple les santes esglésies de Palerm, Còrdova, Lugo, Ríjoles i Lleida. Gràcies a Déu, Senyor, i gràcies a Vostra Majestat per les moltes honres apreciabilíssimes que en el curt temps del vostre feliç regnat heu dispensat als nostres paisans: n’heu nomenat / (f.16r.) tres com a ambaixadors, elegit un com a virrei de la Nova Espanya, un altre intendent d’exèrcit i província, i les dignitats eclesiàstiques vacants en les esglésies d’aquells reialmes les heu donat als naturals d’allà. ¡Com ha millorat la nostra sort!. ¡Que segurs hem d’estar que, dilatant-se, com desitgem, la vostra preciosa vida, serem feliços!. D’altres més eloqüents lloaran la perícia militar, la constància, la fortalesa, la generositat i les altres heroiques virtuts que us fan respectable a tot l’orbe, mentre que nosaltres veurem en el vostre benaurat govern les màximes més justes i més útils al bé públic i molt conformes a la política amb què els insignes progenitors vostres governaren i feren prosperar els reialmes de la corona d’Aragó, car Vós, Majestat, manifesteu que creieu convenient que les dignitats de cada reialme es confereixin als qui en són naturals, i aquells savis monarques ho establiren per lleis municipals, que excloïen dels càrrecs, tret dels virregnats i arquebisbats, tots els qui no fossin fills d’aquells regnes. Aquestes lleis, Senyor, ben mirat, no perjudiquen ningú, ni es poden considerar privilegis exorbitants, perquè, ¿quin greuge es feia als castellans en no donar-los càrrecs d’Aragó, si els aragonesos no en podien tenir a Castella?. ¿Com, si s’observa la igualtat més perfecta, es pot faltar a la justícia distributiva?. I, ¿com es pot atribuir a esperit de discòrdia o mala voluntat dels aragonesos envers els castellans unes lleis que obligaven els mateixos natura / (f.17r.)ls dels reialmes d’aquella corona que s’estimaven íntimament i s’auxiliaven mútuament?. Ni els catalans podien tenir càrrecs a Aragó, ni els aragonesos a Catalunya, i ni els uns ni els altres a València. I aquí torna a sorgir la reflexió que fèiem abans, que tot i haver conquerit i poblat, els aragonesos i catalans, el regne de València, quedaren exclosos dels càrrecs que s’hi crearen; i és que aquells grans reis i llurs savis consellers, sabent que segons el dret natural els pares de família han de governar llurs cases i els ciutadans llurs ciutats, entengueren que era conseqüència d’aquest dret molt just i profitós que cada regne fos governat pels seus propis naturals, subordinats a la suprema voluntat de llurs sobirans. Permeteu-nos, Senyor, que exposem al / (f.17v.)gunes de les moltes raons que tingueren els nostres augustos progenitors per creure que seria útil al bé dels particulars, al comú de l’estat i al servei reial que en cada reialme obtinguin els càrrecs els naturals d’allà. És útil aquest establiment per al bé dels particulars. En primer lloc, perquè els d’una província tenen el caràcter molt diferent dels d’una altra i, encara que cadascú pensi que el seu és el millor, no es pot pas negar que convé molt que s’avinguin els qui manen i els qui obeeixen, puix que és insuportable per als de caràcter tou obeir algú de caràcter dur. En segon lloc, perquè així segurament s’evita la desigualtat en la distribució dels premis, l’enveja i les queixes, que altrament són inevitables. No hi hagué la més petita discòrdia entre aragonesos, catalans, valencia / (f.19r.)ns i mallorquins, ni tingueren enveja als castellans mentre en cadascun d’aquells reialmes obtingueren els càrrecs llurs naturals. Cap reialme no era més benaurat que l’altre, cap no era superior als altres, els naturals de l’un no manaven els de l’altre, només el rei els manava a tots, i tots l’obeïen amb gust singular i amb una fidelitat constant i submisa. Tothom estava molt content i satisfet amb l’honor i el profit que tenien en la seva pàtria o amb l’esperança de merèixer-los i aconseguir-los, però no podrem dir el mateix després d’haver estat privats de l’honor i de l’esperança. No es pot negar que els naturals de la corona d’Aragó en general no s’ajuden, ni cerquen honors ni conveniències fora de llur pàtria. N’hi ha molts que surten d’aquells regnes, van a Castella, / (f.18v,) però no pas a servir amb comoditat a les cases, ni per arribar a manar, sinó a guanyar el menjar treballant als camps o a les fàbriques i procurant ésser útils pertot arreu. I aquest desig de situar-se a llur pàtria, sense aspirar a manar a la d’altri, ve de tan antic que, de costum, ha esdevingut caràcter o natura. Així ho demostren les lleis mateixes, que reservaren els càrrecs de cada reialme per als seus naturals, establertes amb satisfacció universal de tothom, i ho comproven les històries. Els aragonesos, catalans, valencians i mallorquins conqueriren, com s’ha dit, Sardenya, Sicília i Nàpols, i llevat d’uns quants que quedaren heretats i es connaturalitzaren en aquells reialmes, els altres se’n tornaren a Espanya, i deixaren el govern d’allà a llurs naturals. D’aquesa moderació prové, sens dubte, / (f.19r.) que als reialmes d’Itàlia ni hi hagué aldarulls, ni avalots, mentre estigueren subjectes als senyors reis d’Aragó; i aquesta també és la causa per la qual els reialmes d’aquella corona són més cultivats i poblats que els de Castella, els naturals dels quals els abandonaren per anar-se’n a altres províncies. Atesa, doncs, la diferència de tarannà, sembla molt útil, i àdhuc necessari, que els càrrecs de cada reialme es confereixin als seus naturals, perquè així segurament es distribuiran amb equitat entre els benemèrits. Aquesta suau providència és tan útil al bé comú d’aquells reialmes com al bé de llurs particulars, perquè, a part que l’experiència de tants segles ho demostra, és evident que així com el menys espavilat sap més a casa seva que el més savi a casa dels altres, també els qui neixen i es crien en una província coneixen / (f.19v.) millor que els altres el que és més convenient per a aquella. I qualsevol que estigui assabentat de les passes amb què aquells naturals ascendien als primers càrrecs ha de confessar que eren els més adequats, perquè estiguessin ben instruïts en els afers que portaven. No sortien immediatament de les universitats, ni dels col.legis al ministeri. Després d’haver estudiat la jurisprudència especulativa, i d’haver-se exercitat uns quants anys en la pràctica, els uns començaven a servir en càrrecs d’assessors del governador, dels justícies civil i criminal i del batlle de les ciutats capitals, i altres passaven a ésser-ho dels governadors que residien a les ciutats i viles caps de partit. Els qui exercien millor llur boligació, Sa Majestat els elegia ministres togats de les audiències en què també hi havia alguns cavallers de / (f.20r.) capa i espasa, que entenien en els assumptes polítics. D’aquelles audiències per nomenament reial, els més benemèrits anaven al Consell Suprem d’Aragó establert en aquesta cort i compost per un president, un vice-canceller, un protonotari, un tresorer, un fiscal, sis ministres togats, dos d’Aragó, dos de Catalunya i dos de València, de tres de capa i espasa i de quatre secretaris procedents de les audiències. Com que era tan regular aquesta carrera per aconseguir els càrrecs més honrosos, hi havia molts joves nobles i rics que es dedicaven a estudiar la jurisprudència pràctica i a exercir d’advocats amb gran utilitat del públic, a qui convé molt que ho siguin homes d’honor i conveniències. Però ara n’hi ha molt pocs d’aquesta classe que s’apliquin a l’advoca/ (f.20v.)cia, car ha trascendit a aquells reialmes el pensament vulgar, l’exercici d’advocats es considera exercici de pobres, es mira amb menys estimació que abans, no es considera cap carrera i realment no ho és, de manera que només poden tenir els advocats i els catedràtics d’aquelles universitats l’esperança d’aconseguir una plaça nacional, i molt remota, ja perquè alguns han estat preferits als més ancians, o bé perquè triguen molt de temps a vacar, de manera que es fan vells els qui les obtingueren i moren degans sense ascendir, com ha succeït en els nostres dies a uns homes veritablement distingits per llur noblesa, integritat i saviesa. No es pot dubtar, Senyor, que és molt convenient per a la recta administració de justícia i el bon govern dels reialmes, que els ministres a / (f.21r.)bans de ser-ho tinguin un coneixement pràctic dels assumptes. Sense aquest, per molt que sàpiguen el dret dels romans que s’estudia a les universitats, al principi cometran molts errors i la circumstància d’ésser naturals del país fa més falta als reialmes de la corona d’Aragó, atès que s’hi han de jutjar les causes per lleis particulars, desconegudes fins i tot pels castellans que coneixen millor les seves. A Catalunya, València i Mallorca els processos i les escriptures dels segles passats són en la seva llengua vulgar, que al cap del temps mig entenen els castellans, però mai totes les paraules, i menys l’energia de moltes, de la comprensió de les quals depèn la justa decisió dels plets. Els ministres d’aquelles quatre audiències i del Consell Suprem d’Aragó, a més / (f.21v.) d’entendre perfectament llur llengua nadiua havien ascendit per les passes que hem dit i podien tenir tota la instrucció pràctica que calia per a una expedició ràpida i encertada dels afers de justícia i govern. Així mateix, els ministres d’aquell Consell estaven encarregats de les consultes de les dignitats eclesiàstiques i dels càrrecs seculars del Reial Patronat i com que coneixien bé el mèrit de llurs patricis podien proposar els més dignes. El Consell d’Aragó s’uní al de Castella, que sembla que s’hauria d’anomenar d’Espanya, de la mateixa manera que després d’unir-se ambdues corones en els senyors Ferran i Isabel s’anomenaren, i s’anomenen, reis d’Espanya. Els ministres del d’Aragó passaren al de Castella i s’hi afegí un fiscal; en lloc del protonotari i dels quatre secretaris se nomenà un de Cambra i un escrivà. Els assumptes del Patronat d’aquella corona s’encarregaren a la Cambra i els de la Hisenda Reial al seu Consell, en els quals també entenia abans el d’Aragó. Els ministres que aconsellaren que se suprimís el Consell d’Aragó o s’unís al de Castella treballaren amb principis altres que aquells que, fa dos segles, motivaren que s’establís un nou Consell d’Itàlia que entengués en els afers dels seus reialmes, que abans es tractaven en el Suprem d’Aragó; i és de remarcar que tot i estar unides aquelles províncies des que es conqueriren, a la corona d’Aragó, no solament els del seu consell no s’oposaren a la divisió, sinó que la promogueren perquè creien que seria molt útil que els mateixos italians governessin els seus reialmes. I encara és més digne d’esment que després d’haver-se estatuït que / (f.22v.) intervinguessin alguns ministres espanyols en el nou Consell d’Itàlia i tot i tenir els naturals de la corona d’Aragó un dret ben notori per ser preferits, ni ho pretengueren, ni s’ho imaginaren, i cediren de bon grat aquell honor i profit als castellans, perquè es vegi clarament que ni aleshores ni ara no desitjaren manar fora de casa seva. Però, com que apartant-se d’aquell antic exemple, el Consell d’Aragó s’uní al de Castella, seria molt convenient, per les raons esmentades, que hi hagués sis ministres togats que hi havia al d’Aragó, naturals de la seva corona, perquè ben instruïts entenguin en els assumptes de justícia i govern pertanyents a aquells reialmes; que n’hi hagi dos a la Cambra per a les provisions i assumptes del Patronat; que n’hi hagi alguns de togats / (f.23r.) així com de capa i espasa en el d’Hisenda i que, després d’haver servit a les secretaries i escrivanies d’aquelles audiències, passin a ésser secretaris de la Cambra i escrivans del Consell. Però si al Consell Reial no hi ha més d’un ministre natural de la corona d’Aragó, cap a la Cambra i cap al d’Hisenda; si ni l’escrivà del Consell, ni el secretari de la Cambra ni els seus vuit oficials, llevat de dos acabats d’elegir, no són naturals d’aquells reialmes, ¡com es pot negar el perjudici dels particulars i del comú!. ¡com es poden despatxar ara els afers amb la mateixa facilitat d’abans!. Estava molt versat en el maneig de les dependències aquell qui l’any 1728, per ordre reial, féu un escrit molt curiós per a l’ordenació dels arxius i, encara que estava persuadit que els castellans han de manar tots els reialmes de la monar/ (f.23v.)quia espanyola, no aprova que estiguessin exclosos del govern dels d’aquella corona. Amb tota la ingenuïtat i la seva molta experiència hagué de confessar que, tant pel coneixement pràctic que tenien els ministres i subalterns del Consell d’Aragó, com pel bon mètode amb què es dirigien els afers, eren moralment segurs els encerts; que els (pa) papers pertanyents al seu institut estaven més ben ordenats i custodiats que no pas els dels altres tribunals de Castella, per la gran cura que es tenia de trametre els de les dependències evacuades als arxius de València, Barcelona i Saragossa, a les audiències de les quals el Consell demanava les notícies que necessitava. Hi afegeix que, suprimint el Consell d’Aragó, els papers de les quatre secretaries es lliuraren a un escrivà de Cambra i que, l’any 1718, els / (f.24r.) de la protonotaria s’enviaren a Simancas en cinquanta caixes, i que aquesta separació dels documents antics pot causar inconvenients en el futur, si no es dóna una providència per evitar-ho. I arriba a dir que avui la manca d’aquests preciosos i indispensables requisits per a l’encert no pot ésser suplida per tota la capacitat humana, ni el zel ardent dels ministres que porten els afers. A ningú, doncs, Senyor, li pot saber greu que nosaltres diguem que els resultats d’aquella mudança han estat perjudicials per a la recta administració de justícia i el bon govern dels reialmes de la corona d’Aragó, ni poden estranyar la nostra humil representació els qui sàpiguen que els reialmes de Castella demanaren en diferents corts que es dividissin amb igualtat les places del Consell entre llurs naturals, de manera que hi ha/ (f.24v.)gués dos consellers de Castella la Vella, dos de Lleó, dos de Galícia, dos de Toledo, dos d’Extremadura i dos d’Andalusia, cosa que concediren els senyors reis de Castella, i ho consideraren tan just que, l’any 1367 a les de Toro, el senyor Enric II digué que ell volia això mateix als seus reialmes. Pot ser que aquesta llei, com altres de molt justes i profitoses, no s’hagi observat amb tot el rigor. Tanmateix, veiem que al Consell Reial hi ha dos ministres fills de Galícia, dos d’Astúries, dos de Navarra, cinc d’Andalusia i Múrcia, catorze dels altres reialmes de Castella i només un dels quatre reialmes de la corona d’Aragó, i mort aquest, si Vós, Majestat, no ho remeieu, sembla que no n’hi haurà cap, car acabem de veure que de les tres places del Consell que no fa gaire quedaren vacants per la mort de dos aragonesos / (f.25r.) i un català, cap no s’ha donat a naturals d’aquella corona i només un fou proposat en segon lloc. No sembla pas que l’equitat i la política dictin que tots els reialmes d’Espanya tinguin fills seus al Consell, tret dels de la corona d’Aragó, que són una tercera part d’ella. El Consell d’Aragó no s’uní pas al de Castella perquè, perdut el nom, els seus naturals perdessin el dret a les seves places. Havent estat incorporats els ministres d’aquell en aquest, sembla que havien de prosseguir en el mateix nombre i que havien d’ésser naturals dels reialmes de la corona d’Aragó el fiscal, l’escrivà i el secretari de la Cambra que s’afegiren al Consell de Castella després de la unió amb el d’Aragó. Segons el nostre parer convindria molt que jutgessin els plets que arriben al Consell en segona súplica o causa / (f.25v.) vivendi uns ministres que estiguessin des dels primers anys versats en les lleis municipals d’aquells reialmes, segons els quals s’han de sentenciar i se sentenciaren en llurs audiències. Gran consol, Senyor, tindrien aquells fidels vassalls de Vostra Majestat si poguessin presentar-vos per mitjà de llurs paisans les afliccions que pateixen. I en el cas de venir a la cort hi serien rebuts amb la més gran gentilesa i amb tota brevetat despatxats. Veiem que els fills d’altres reialmes ocupats, en aquesta cort són, com han d’ésser, els protectors de llur pàtria. ¡Només (s) els de la Corona d’Aragó han de quedar desemparats, s’han de tractar com uns estrangers!. Pot semblar de poca importància el perjudici que causen els corregidors i alcaldes majors que van a aquells regnes i realment no és així, perquè /(f.26r.) un alcalde major ignorant o cobdiciós és capaç d’arruinar un poble i, en general, cerquen aquests càrrecs els mateixos que, segons que diguérem, van a les residències i no es poden mantenir amb l’exercici d’advocats i a causa de llur gran pobresa van tota la vida de poble en poble per guanyar el menjar i donar-ne a llur família. ¡Com eren de diferents les circumstàncies dels assessors en l’antic govern!. Fàcilment s’aconseguiria donant les vares o assessories als naturals amb l’esperança d’ascendir a les togues. Si aquestes raons, Senyor, poden provar que és convenient que els càrrecs seculars en aquells reialmes, i a tots, es donin a llurs naturals, són més eficaces i d’un ordre superior les que persuadeixen que els bisbats i esl beneficis de les esglésies s’han de conferir a llurs pro/(f.26v.)pis clergues, no pas amb vista al seu bé particular i temporal, sinó al bé comú i espiritual dels cristians vassalls de vostra Majestat. Perquè totes les dignitats eclesiàstiques si es mira ben mirat són càrregues, no conveniències. Els qui les tenen, mers administradors de les rendes que perceben, han de distribuir-les entre els pobres de llurs esglésies, i acontentar-se amb el més imprescindible per menjar i vestir modestament, i encara això ho han de guanyar treballant en el conreu de la vinya del senyor i en benefici espiritual d'’quells mateixos que treballen corporalment per alimentar-los. Han d'instruir-los amb llur doctrina i edificar-los amb llur exemple. Els bisbes i els altres clergues, que són com han d’ésser, bé prou saben que mai no són gaire rics, car distribueixen o restitueixen / (f.27r.) als necessitats allò que han rebut amb aquesta obligació. No és pas que pensem, ni de bon tros, que no n’hi ha en cada província que, cridats per Déu a l’estat eclesiàstic, compliran llurs obligacions onsevulla que vagin, ni jutgem que la pàtria dóna als seus fills les virtuts que es requereixen per ser-hi bons clergues. Però no es pot negar que, encara que aquests, faltant a llur obligació, deixen d’auxiliar els pobres per enriquir llurs parents, al final es queda al poble el fruit que tragueren de llurs veïns. Per bé que el Ministeri Eclesiàstic és un ministeri d’amor i és natural que s’estimin mútuament els patricis, certament que en circumstàncies iguals els clergues del país tenen més bona disposició que els forasters per estimar, instruir i auxiliar llurs paisans i per ser estimats. Són molts, doctíssims i castellans els autors que han escrit diferents libres per provar que seria molt convenient que tots els beneficis fossin patrimonials, és a dir, que es confereixin als d’allà, segons que es practica als bisbats de Burgos, Palència i Calahorra. Això mateix es porposà al Concili de Trent, amb acceptació universal d’aquells santíssims pares i el senyor rei Alfons el Savi, seguint el que disposaren els emperadors Arcadi i Honori, va establir en una llei de les seves Partides que els beneficis es presentessin als fills de l’església si n’hi hagués i, si no, als del bisbat. Les lleis canòniques que ordenen que fins els bisbats es donin als clergues de la diòcesi o de la província durant molts / (f.28r.) segles, i d’uns segles veritablement d’or, tingueren tant de vigor i força que si mai els clergues a qui pertanyia l’elecció dels bisbes les infringien, els reprenien severament els Sants Pares, zeladors exactes d’aquella antiga disciplina tan lloable. A més d’aquestes lleis generals n’hi ha una altra d’especial i més poderosa que obliga que a Catalunya, València i Mallorca siguin bisbes i clergues de llurs esglésies els nascuts o criats en aquells reialmes. Perquè, segons que hem dit, s’hi parla una llengua particular i, tot i que a les ciutats i viles principals molts entenen i parlen la castellana, els pagesos no saben parlar-hi ni l’entenen. A les Índies, els naturals de les quals, segons que es diu, no són capaços del ministeri eclesiàstic, els rectors han d’entendre i parlar la llengua de llurs feligresos. ¿I han d’ésser més menytinguts els camperols catalans i valencians que els indis, atès que en aquells reialmes fins i tot s’han donat les parròquies als qui no n’entenien la llengua?. Com convindria que els bisbes, tant a les Índies com a Espanya, en no tenir el do de llengües que tingueren els Apòstols, parlessin la llengua de llurs feligresos. El mateix judici fem de tots els altres ministres de l’església, l’esperit de la qual no permet que siguin inútils al poble, amb la qual finalitat s’instituïren, com ho són els que amb la suor de la seva cara principalment mantenen els bisbes i els altres clergues i, per consegüent, els qui tenen més dret a ser instruïts han d’estar privats de la instrucció?. ¿Quantes vegades /(f.29r.) la necessitat fa que una pobra dona expligui la seva aflicció i es confessi amb el seu bisbe?. ¿I ha de sofrir la vergonya i la pena de parlar-hi amb intèrpret?. Procurant pel bé de l’església, i d’acord amb les santes i justes lleis d’aquesta, els Sants Pares més zelosos d’aquests últims segles preferiran els diocesans en les provisions de les dignitats eclesiàstiques. Com que ara aquests us pertanyen a vós, Majestat, que venereu tant la religió i estimeu els vostres pobles, ens prometem el consol que tingueren els vostres avantpassats, que siguin prelats i ministres de les esglésies dels reialmes de la corona d’Aragó, els qui després d’haver-nos donat testimoniatge públic de llur virtut i saviesa ens edifiquin amb llur exemple i ens instrueixin amb llur doctrina. /(f.29v.) Expressament, Senyor, hem reservat per al final d’aquesta reverent representació les raons que abonen que és útil al servei reial de Vostra Majestat que els càrrecs eclesiàstics i seculars als reialmes de la corona d'Aragó es donin a llurs naturals, perquè potser algú se serviria del servei reial per oposar-se als nostres desigs i humils súpliques. La primera cosa que podria dir és que no convé confiar als naturals d’aquells reialmes la defensa de les regalies de Vostra Majestat, perquè qui exclogui els nostres paisans de les togues i singularment de les fiscalies d’aquelles audiències amb el motiu que els homes, generalment parlant, no defensen bé a la seva pàtria els drets reials, consegüentment haurà de confessar que ningú podrà tenir aquests càrrecs als tribunals /(f.30r.) de la província en què hagi nascut. Si és perquè els naturals d’aquells reialmes estudien llibres i principis oposats a la regalia no deu recordar, o potser ho desconeix, que els senyor reis d’Aragó i llurs consellers foren molt més zelosos de l’autoritat reial que no pas els de Castella. Enlloc d’Espanya no estigué tan limitada la immunitat i jurisdicció eclesiàstica i tan dilatada la potestat econòmica i governativa reial com en aquells reialmes. Per això, el nostre gloriós pare, poc després d’haver derogat aquells furs i lleis millorà o explicà el seu Reial Decret declarant que no s’entenguessin derogades quant a les matèries i persones eclesiàstiques, sinó que subsistissin i s’observessin com abans sense cap novetat (c f.30v.). I per això mateix volgué que en aquelles audiències hi hagués alguns ministres nacionals ben instruïts en les lleis antigues que en tinguessin cura, en aquesta part inviolable, de mantenir-ne l’observança. Això no obstant, com que els homes, com hem dit, pensen que el govern i totes les coses del seu país són les millors, els Ministres de Vostra Majestat, no fa gaire, no trobaren pas cap inconvenient perquè els ordinaris eclesiàstics d’aquells reialmes tinguin i exerceixin la mateixa jurisdicció que a Castella. La segona cosa que es podria dir és que per administrar bé la justícia cal una gran imparcialitat, la qual es troba més fàcilment en els forasters que no pas en els naturals. Però aquest argument, a part que no inclou els ministres eclesiàstics (f.31r.) que són d’amor i caritat, si prova alguna prova és que ningú ha de ser jutjat a la seva província. Ens fem càrrec que hi ha una llei reial que estatueix que ningú sigui corregidor ni alcalde d’una contrada que sigui més a prop de vuit llegües de la seva, però aquells reialmessón prou extensos perquè se’n puguin donar els corregiments i alcaldies a llurs naturals sense que es conculqui aquesta llei que sovint s’ha dispensat. I la veritat, Senyor, el que importa és que els jutges siguin justos, i l’experiència ensenya que ho poden ser els naturals honrats i rics, i no es pot dubtar que són més terribles els perjudicis ocasionats pel fet que vagin a administrar la justícia en aquells reialmes uns pobres de les circumstàncies que hem dit. Es pensà que seria convenient la distribució recíproca dels càrrecs entre els espanyols, (f31v.) sense tenir en compte que haguessin nascut en aquesta província o a l’altra, per conciliar i unir els ànims de tots i assegurar més la quietud pública i el servei reial. De debò que no hauríem tingut motiu de queixa si s’haguessin distribuït els premis amb igualtat i de la manera que el senyor Felip V cregué que seria avantatjós als seus vassalls de la Corona d’Aragó, habilitats per als càrrecs de Castella de què estaven exclosos. Però com que no s’ha esdevingut així, com que els naturals d’aquells reialmes, privats dels càrrecs que abans hi tenien han estat efectivament exclosos dels de Castella de la mateix manera que ho estaven abans, no hem aconseguit el favor i l’avantatge que es proposà el pietós i just pare de Vostra Majestat, i ens trobem en la trista necessitat de manifestar la nostra desgràcia i d’implorar la vostra clemència reial. /(f.32r.) Perquè no siguin ateses les nostres humils súpliques potser alguú dirà que són contràries a la suprema llibertat absoluta que us competeix en les eleccions de càrrecs, sense considerar que no perd la llibertat d’entrar i sortir d’una cambra qui tanca la porta i se’n queda la clau per obrir-la quan i com vulgui. La justa i sobirana voluntat de Vostra Majestat és l’única clau que obre la porta dels premis als dignes i la tanca als qui no ho són; és la llei que admet a aquells i exclou a aquests. Essent vassalls vostres i essent dignes tenen la porta oberta i Vós lliurement i justa hi introduïu els més dignes. Si Vós arribeu a comprendre que els naturals de la Corona d’Aragó veritablement dignes poden, en llurs càrrecs, servir amb més utilitat que altres l’església i l’estat i manifesteu /(f.32v.) que teniu la voluntat que siguin atesos ¿per on es priva de la llibertat en les eleccions?. No sembla, pas Senyor, que defensarien vostra suprema llibertat els qui excloguessin dels càrrecs els naturals de la corona d’Aragó, ni hi ha cap culpa que us demanem humilment el mateix que trobant-se en les mateixes circumstàncies, demanarien els naturals de la corona de Castella. Si es donava el cas que els de la d’Aragó tinguessin tots els càrrecs de llurs quatre reialmes i la majoria dels de Castella, ¿no clamarien justícia, i amb raó, els castellans?. Doncs, ¿per què no n’hem de demanar nosaltres a Vostra Majestat, que tant l’estimeu, i suplicar-vos submisament que vulgueu establir una providència fixa que asseguri una distribució justa i igual dels premis entre els vassalls benemèrits de tots els regnes?. Senyor, nos(f.33r.)altres no tan sols subjectem la nostra voluntat a la sobirania de Vostra Majestat, sinó també el nostre parer a la vostra superior comprensió, i els nostres desigs i súpliques es limiten al fet que dispenseu als naturals i als reialmes de la corona d’Aragó aquelles gràcies que cregueu que són equitatives i útils al vostre reial servei al bé comú. Si mereixem la sort que passeu els ulls per aquesta humil representació confiem que, com que sabeu que els naturals d’aquells reialmes han estat menys atesos en la distribució dels premis del que el vostre gloriós pare volgué i del que sembla que corresponia a llur nombre i mèrit, vulgueu conferi-los els càrrecs que obtingueren de la benignitat dels vostres augustos progenitors, i disposeu que els regidors de les ciutats i viles d’aquells reialmes siguin naturals del país i que per /(f.33v.) nomenar-los es demanin informes als ajuntaments, que en el consell reial hi hagi els sis ministres que hi hagué en el suprem d’Aragó, en la reial cambra dos d’aquests que, assabentats del mèrit de llurs paisans, us proposin els que siguin més dignes, que de les secretaries dels consells, tribunals i juntes i oficines d’aquesta cort. Els ministres naturals de llurs audiències assabentats de les regalies que us pertoquen sabran defensar-les i, versats en llurs antigues lleis municipals, podran administrar la justícia de conformitat amb aquestes. I essent d’un ordre superior les raons que aconsellen qu es prefereixin els naturals per a la provisió de les dignitats i pensions eclesiàstiques, esperem que Vostra Majestat les atendrà. Així, els joves d’honor estimulats amb l’esperança del premi s’aplicaran a l’estudi pràctic de la jurisprudència, i servint amb integritat i zel els corregiments, alcaldies o assessories, mereixeran que els acendiu a les audiències i consells. Així es doblarà l’aplicació a l’estudi de la teologia i els cànons, i aquelles esglésies tindran prelats i clergues que ens entenguin i ens intrueixin. Entenent Vostra Majestat que ha de contribuir a la felicitat d’aquells reialmes que tinguin com tingueren en els segles passats diputats a la cort que els representin i mirin pel servei reial i el bé comú de llurs pobles, volguéssiu disposar que en tingui cadascun d’aquells reialmes i que es man /(f.34v.)tinguin amb els tributs generals, que imposats amb aquesta finalitat es cobrin dels eclesiàstics i seculars, i que substituint les antigues visites en lloc de les residències es renovin els lloables costums i les lleis econòmiques que en res s’oposen a l’autoritat reial i observades fan que aquells naturals, governats com llurs pares, puguin com ells, aplicats a l’agricultura, a les fàbriques, armes i lletres ésser igualment útils a llur pàtria i a Vostra Majestat. En fi, Senyor, el vostre gloriós pare, amb l’espasa a la mà al capdavant dels seus exèrcits, no pogué examinar per si mateix el nou govern que manà establir en aquells reialmes. Quedà imperfecta aquesta gran obra de la qual depèn llur veritable felicitat i Déu us ha destinat perquè (f.35r.) amb la vostra sobirana intel.ligència i el vostre heroic zel la perfeccioneu. Així ho esperem, desitjant que el cel us ompli de benediccions a Vós, la vostra augusta família reial, i tots els vostres fidels i benaurats vassalls."

Amb aquest document presentat al rei Carles III, a les úniques Corts que va convocar d'inici del seu regnat, els diputats (8) representants de les ciutats principals de l'antiga Corona d'Aragó, Saragossa, València, Barcelona i Palma plantejaven reformes de l'administració per mor dels molts problemes que havia provocat la nova administració borbònica a partir de la nova planta.