Reial Decret de 21 de novembre de 1902 del comte de Romanones

Període: Imposició del castellà i deixondiment dels catalans 1875-1923
Data del fet: 21-11-1902
Àrea geogràfica: Països Catalans (sense Catalunya Nord)
Lloc del succés: Madrid
Perseguidor: Monarquia Alfons XIII - Govern espanyol (Sagasta) - Inspectors de primera ensenyança
Persona agredida: Mestres
Imposició: Que s'ensenyi en castellà, també la doctrina
Resistència oferada: Hi va haver una resistència tan important que finalment el Govern següent de Silvela va alleugerir-lo amb la Reial Ordre de 19 de desembre de 1902
Amenaça: Es pot perdre la feina si un mestre després d'haver estat amonestat continua ensenyant en català "Art. 2.º Los Maestros y Maestras de instrucción primaria que enseñasen á sus discípulos la doctrina cristiana ú otra cualquiera materia en un idioma ó dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector provincial de primera enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley."
Justificació: "No cabe desconocer la honda perturbación que puede producir en los espíritus todo aquello que se refiere al desuso del lenguaje, que es como la piel dentro de la cual viven y funcionan músculos y huesos, nervios y venas, corazón y pulmones, voluntad e inteligencia, todo el cuerpo y también toda el alma de un pueblo. Fuera temeridad pensar si educamos a la generación de hoy no enseñándola los principios fundamentales de la Religión en castellano, en el idioma de Cervantes, en aquél que nos sirvió en el Nuevo Mundo para propagar nuestra fe y nuestra civilización, tendríamos mañana ciudadanos unidos por la fraternidad, amantes de la Patria común y capaces de servirla y de engrandecerla. Fuera también vana ilusión creer que la enseñanza de la doctrina cristiana en lengua distinta que el castellano no habría de redundar forzosamente en lamentable desconocimiento del idioma nacional con grave daño de los altos intereses de la Patria, que en la lengua tienen su más preciado vínculo de unión entre todas las provincias del Reino, vínculo que en ninguna parte tanto importa robustecer como en las Escuelas, fundamento el más firme de la educación nacional. Por otra parte, y descendiendo ya al terreno de la práctica, no es posible ni puede considerarse justo exigir á un Maestro o á una Maestra, que en Castellano han estudiado y que sólo hablan este idioma, que aprendan otra lengua ó dialecto para explicar dentro del territorio español. Y ¿qué resultados puede producir una enseñanza, una educación primera en que se empieza por introducir una división tan radical como la que la diferencia de lenguas ocasiona entre la educación del sentimiento, que es religiosa, y la educación de la inteligencia?"
Circumstàncies: Relacions MESTRE-alumne
Cas relacionat: Llei Moyano i a partir del Reial Decret Romanones
Reial Decret de 21 de novembre de 1902, publicat a la Gaceta de Madrid núm. 327 de 23/11/1902, p. 663 i 664. Està signat per Alfons XIII (que feia mig any que havia començat a regnar) i per Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones.

S'imposa el castellà als mestres, amb penes molt grosses si no es compleix.

La novetat del Reial Decret és l'intent d'imposar el castellà en l'ensenyament de la doctrina cristiana, en la resta ja hi estava imposat. S'intenta passar per damunt la jerarquia eclesiàstica de cada diòcesi, que era qui decidia aquest ensenyament.


Tot el procés de discussió pública està contat amb detall al llibre de Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua Catalana. S'hi reprodueixen molts de textos, també fragments d'intervencions dels diferents diputats al Congrés de Diputats.

Hi va haver tal polèmica que segons indica en Ferrer "L'enrenou que va portar aquest Reial Decret fou molt fort, i juntament amb altres problemes polítics que varen sorgir, obligà a la dimissió del Govern i, amb ell, el comte de Romanones una setmana després dels debats parlamentaris al Congrés i al Senat, és a dir el 9 de desembre de 1902."

Tota la iniciativa parteix del fet que la doctrina cristiana era una competència de cada bisbe segons la Llei Moyano de 1857, art. 87 i 92, i quan varen aconseguir ficar-se dins totes les escoles varen veure que molts dels alumnes no sabien castellà. Ho varen atribuir a la intervenció de cada Bisbat, i varen voler posar-hi remei. No aconseguiren el seu objectiu aquesta vegada.
Aquest Reial Decret és una bona mostra de tot el procés d'imposició del castellà al país.

Mostra d'una banda ben clarament què volen els castellans "altos intereses de la Patria, que en la lengua tienen su más preciado vínculo de unión entre todas las provincias del Reino". El castellà com a vincle d'unió entre tots els espanyols no era una realitat l'any 1902, era un desig.

Si hi va haver tanta polèmica va esser perquè els castellans varen imposar la seva llengua obviant que el català era la llengua del poble i es varen trobar amb l'oposició fins i tot dels que a Catalunya estaven d'acord amb l'objectiu de fer aprendre el castellà als infants per fer-los espanyols.

Hi ha un detall que també esmenta en Ferrer, que és important per entendre com han actuat els castellans sempre. "Als pressuposts de l'Estat de 1902 van començar de consignar-s'hi les assignacions dels mestres de les escoles públiques, amb la qual cosa tots els mestres passaren a dependre de l'Estat" I aquí hi ha el re de la qüestió, devien considerar que 134 anys d'imposició del castellà a l'escola, a través dels sequaços del país, no havien aconseguit prou els seus objectius. A partir d'aquest moment ells agafen les regnes, podran fer directament la feina per fer espanyoles les masses.

No deixa de sorprendre que es justifiqui la imposició del castellà dient "No cabe desconocer la honda perturbación que puede producir en los espíritus todo aquello que se refiere al desuso del lenguaje, que es como la piel dentro de la cual viven y funcionan músculos y huesos, nervios y venas, corazón y pulmones, voluntad e inteligencia, todo el cuerpo y también toda el alma de un pueblo" És a dir una raó per no desusar el català. Però segons la seva lògica els catalans com que parlaven català feien un "desuso" del castellà. El món al revés, i aquesta és una lliçó molt important la seva realitat sempre és exactament al revés de la nostra (i de la realitat de la resta del món).

Recursos associats: