Torcebraç entre el Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Estat espanyol (1923-1930)

Període: Dictadura del general Primo de Rivera 1923-1930
Data del fet: 10-05-1924
Àrea geogràfica: Principat de Catalunya
Lloc del succés: Barcelona
Perseguidor: Monarquia (Alfons XIII) - Dictadura de Primo de Rivera - Governador civil
Persona agredida: Col·legi d'Advocats de Barcelona
Imposició: Que el Col·legi tengui el castellà com a llengua d'ús
Resistència oferada: És un cas molt important de resistència, de fet tot el problema es produeix quan el Col·legi d'Advocats desobeeix les ordres primer del governador civil i després del Directori perquè adoptin el castellà com a llengua de funcionament
Amenaça: Les amenaces i els càstigs són molt importants: multes considerables, empresonament i confinament.
Conseqüències: Finalment el funcionament del Col·legi d'Advocats serà en castellà.
Circumstàncies: Document privat / document d'associacions
Bibliografía:
  • (Pàg 346-373. )
  • La persecució política de la llengua catalana (Pàg 146. En parla molt breument)

  • Cas relacionat: Col·legi Oficial d'Advocats de Barcelona (1923-1930)
    Segons conta Roig Rosich (1992)p.346-373, Amadeu Hurtado és elegit degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona l'any 1922 amb una Junta de Govern amb persones o directament vinculats amb organitzacions catalanistes o de la seva òrbita. Defensaven la consideració de la llengua catalana com a oficial de la corporació i militaven en la causa de la llibertat de Catalunya. Encara que el grup majoritari pensava que dins el Col·legi s'havia de distingir clarament el que era ús de la llengua, lícit, del que era acció política catalanista que n'havia de quedar fora. Veurem que aquest punt va ser difícil d'explicar des del moment que les autoritats de la monarquia dictatorial varen lligar ràpidament ús de la llengua amb separatisme.

    Els defensors d'aquesta Junta eren majoria, amb tot hi havia una minoria d'advocats molt ben relacionats amb l'Audiència de Barcelona (president, Segundo Fernández Argüelles)que s'oposava, tant a una cosa com a l'altre, evidentment aquesta oposició va treballar coordinadament amb les autoritats del Directori.

    El Col·legi d'Advocats de Barcelona anualment editava una guia judicial d'una manera voluntària i lliure, que s'havia fet en castellà tret de l'any 1923 que es va editar per primera vegada en català, després que la Junta de Govern havia aprovat per unanimitat l'1 de febrer de 1922 que la documentació interna seria en català. Aquest ús de la llengua catalana va ser el detonant d'un conflicte del Col·legi amb les autoritats que va durar tota la Dictadura.

    L'altra part la constituïen les autoritats espanyoles amb la política persecutòria de la llengua, amb una fixació molt grossa en contra de l'ús de la llengua catalana en àmbits d'ús de prestigi, com era el cas. No cal dir que en aquests usos, al nostre país, aquestes autoritats ja hi havien imposat el castellà.

    Uns primers fets de dissenció varen ser l'empresonament de diferents col·legiats per part del Directori (Estanislau Duran i Reinals, Martí Esteve, Salvador Bremon i Manuel Carrasco i Formiguera) per assumptes fora del Col·legi, la Junta de Govern va reaccionar davant aquesta actuació amb la seva protesta; a més el 24 de novembre pren l'acord d'adherir-se a una iniciativa de defensa de la llengua que havien d'emprendre diferents entitats davant el rei, amb motiu d'una visita seva a Barcelona, a qui volien demanar una rectificacció de les polítiques anticatalanes.

    Sobre la guia, un primer moviment dels contraris a fer-la en català va ser informar el Col·legi, procuradors i secretaris judicials, que desitjaven que els seus noms figurassin en castellà a la qual cosa la Junta del 7/12/1923 va accedir, la resta de la guia havia de ser en català.

    El 18 de gener de 1924 el general Losada, governador civil, va enviar un ofici en què disposava que la guia s'havia de publicar en castellà. El degà ho va intentar negociar i aprofitant que no estava llesta va anar dilatant la data de publicació amb la idea de no publicar-la.

    Dia 15 d'abril el degà va rebre un ofici del governador en què s'exigia "la lista de señores colegiados y la Guía oficial ha de publicarse en el año actual en idioma castellano con exclusión de otro alguno". (vegeu document)


    La Junta de Govern que considera fracassades les gestions decideix no publicar la guia aquest any; i alhora queda pendent per a la propera Junta General després de la qual Amadeu Hurtado havia de dimitir. Aquesta es fa dia 10 de maig, resulta tempestuosa i fins violenta. 29 col·legiats presenten una moció, que defensarà en Jaume Carner parlant de la normalitat de l'ús de la llengua catalana a Catalunya. En Dalmau Iglesias voldrà que el col·legi compleixi les lleis i acati les decisions del Governador i en Josep Sitjas qualificarà l'ús del català de ridícul i de sentiment poca-cosa. El resultat va ser l'aprovació de la moció a favor de la llengua amb 192 vots a favor, 32 en contra i 6 abstencions.

    Dia 24 de maig el governador publica una nota al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona recordant la imposició del castellà del Reial Decret de dia 18 de setembre: la Junta dia 28 de maig acorda fer alguns canvis per rentar la cara, però continua l'actitud resistent.

    Dia 2 de juny surt elegida una Junta de Govern nova amb Ramon Abidal i Calderó com a degà, Albert Bastardas i Sampere, diputat segon, Manuel Carrasco i Formiguera, diputat quart, Víctor Blajat i Romero, comptador, i Ferran Valls i Taberner, bibliotecari. Es persevera en la defensa de la llengua.

    El 4 de juny reben dues comunicacions del general Losada, amb una demana còpia de l'acta de la Junta General de dia 10 de maig, i amb l'altra els donen 10 dies per fer la guia judicial en castellà.

    El 6 de juny 210 advocats varen rebre la comunicació d'una multa de 500 pessetes, els signants de la proposició, els que hi varen votar a favor i els integrants de la mesa.

    La Junta de Govern el 14 de juny aprovava un acord mitjançant el qual es resistia l'envestida del governador, estimaven que era incompetent per imposar que es fes la guia en castellà, i per posar les multes, per això presenten recursos que al final acaben sense prosperar. Demanen solidaritat als altres col·legis sense una resposta gaire favorable. En Primo de Rivera difon una nota oficiosa sobre l'assumpte a fi que no hi hagi aquesta solidaritat (vegeu document). El general Losada continua amenaçant enviant ultimàtums i el col·legi aguanta. El dictador no es decideix a intervenir. Mentrestant es van subhastant béns dels advocats, que no varen voler pagar les multes. N'hi havia que oferien llibres sobre legislació espanyola o sobre literatura castellana fent befa de les autoritats.

    Fins que el 10 de setembre de 1924 surt la Reial Ordre que obliga que es faci la guia judicial o llista d'advocats en castellà i que es faci una enquesta entre els advocats.

    L'Audiència requereix al degà que es dugui a terme el que s'hi disposa. I el degà el 10 d'octubre reafirma les decisions ja preses pel Col·legi, que les llistes d'advocats estaven exposades al Col·legi en català i castellà i que la Junta General havia decidit no fer la guia. Sobre la votació després d'una pròrroga es fan i els que voten decideixen que sigui en les dues llengües, els resultas oficials seran falsejats. I així l'assumpte mor fins al gener de 1926, moment en el qual el Directori anirà per feina.

    Hi ha un nou governador, Milans del Bosch. El 23 de gener hi ha un rebrot de les tensions quan aquest torna un ofici al Col·legi perquè du la capçalera en català, el Col·legi l'hi torna enviar sense capçalera. Tot s'accelera amb la Reial Ordre de 5 de març de 1926, que destitueix tota la Junta i en nomena una de nova amb integrants que forçosament havien d'acceptar el càrrec.

    El degà i la Junta no estan disposats a donar possessió als nomenats per la reial ordre.

    D'entre els seleccionats pel Directori hi ha el cas d'Albert Bernis, que no va acceptar el càrrec, i va haver de passar per un judici (abril de 1928)i no aconseguirà resoldre tots els seus problemes fins al final de la Dictadura, tot i que era favorable a fer la guia en castellà.

    Finalment els espanyolistes s'emparen del Col·legi i es produeix la total castellanització.

    Davant el fet de no voler dissoldre la Junta vella el Directori reacciona amb el Reial Decret de 17 de març de 1926. L'endemà convoquen els membres de la Junta democràtica i els empresonen, i veient la reacció popular a aquest fet el governador feia pública una nota que de confinament de totes aquestes persones a llocs diferents a 200 Km de Barcelona. Eren Isidre Duran i Balada, Manuel Carrasco i Formiguera, Ramon d'Abadal i Calderó, Francesc Ripoll Fortuño, Albert Bastardas i Sampere, Josep Barbey i Prats, Casimir Casagran i Duran, Víctor Blajot i Romero, i Ferran Valls i Taberner.

    Aquest confinament igualment antipopular es va aixecar amb motiu d'una visita del rei entre el 16 i 18 de maig de 1926.

    Quan va acabar la Dictadura es va retornar el càrrec immediatament als membres destituïts.
    És una batalla important de la història de la defensa de la llengua catalana per tal com els responsables del Col·legi d'Advocats de Barcelona oposen una resistència tenaç i intel·ligent, amb la col·laboració de la societat barcelonina, davant la imposició del castellà dins el Col·legi, que era una institució amb gestió totalment democràtica, per part de les autoritats espanyoles.

    Les autoritats del Directori passaran per damunt el Col·legi i acabaran guanyant però serà a força de fer molt més explícita la seva posició i violentar la societat de Barcelona.

    Per una banda veiem la intel·ligència dels catalanistes de fer una resistència passiva però alhora ferma i contundent de l'altra part veiem l'interès de les autoritats espanyoles d'exercir el seu poder per imposar la seva llengua.

    Llavors hi ha els catalans col·laboradors, molt criticats i desjectats popularment. A la Junta General del 10 de maig de 1924, que acabaren perdent diuen coses com que "s'ha de respectar la llei i acatar les ordres", i tenen una gran incomprensió de les actituds de defensa del català.

    Aquests advocats aconseguiren contestar la posició supremacista castellana, que encara ara té l'Estat espanyol, amb fermesa (els va ser igual els càstigs) amb vivor (la voleu en castellà i doncs no la farem, voleu la capçalera en castellà i doncs no en posam). Obligaren que trascendís el Govern Civil (general Losada, Martínez Anido), l'Audiència de Barcelona i que s'haguessin d'implicar des de Madrid amb la Gaceta de Madrid.



    Recursos associats: