Entre l'11 i el 17 d'abril de 1917 es va publicar un nou Reglament sobre organització i règim del Notariat. A l'article 210, publicat el 14 d'abril (Gaceta de Madrid núm. 104 p. 115 s'exposa la manera com han de procedir els notaris en la qüestió lingüística, no només en quina llengua estarà el document, sinó com han d'actuar quan qualcú no sàpiga castellà. És una manera de fer que encara ara es veu a notaries del país, el document en castellà i els notaris explicant el contingut en català. El contingut lingüístic d'aquest reglament és una correcció del Reglament de 1874.

És ben clar aquest article 210 perquè després de molts d'esforços de l'Estat, tanmateix s'admet que l'any 1917 encara hi ha gent que no entén el castellà "los Notarios explicaran á los otorgantes y testigos en su dialecto particular la escritura extendida en castellano, si hubiere alguno que no entendiese este idioma."

Això ja es posava al Reglament de 1874. És curiós que en els dos casos es posa donant entenent que hi ha poca gent a qui passi, quan el 1874 hi devia haver molta gent que desconeixia el castellà.

Aquesta manera d'actuar fa invisible el català a les escriptures tot i la persistència de la llengua oral a la població. És la mateixa invisibilitat que el català pot tenir actualment en altres camps que produeix una percepció de subordinació més grossa de la que per pura estatística hauria de tenir.

També es clara la difusió de la ideologia de menystenir les llengües d'Espanya diferents del castellà. Es distingeix entre idioma, el castellà i tots els estrangers, i dialecte que és qualsevol altra llengua de l'Estat.